BIOGRAFIA
Gustavo Pascual Falcó va nàixer a Cocentaina (Alacant) el 6 de maig de 1909.
Els seus pares foren José Pascual Martí i Patrocinio Falcó Ferrer, va ser l'últim fill del matrimoni i el tercer per ordre cronològic, després de Patrocinio i de José.

El seu pare tenia certa cultura (tenint en compte la mitjana de l'època), ja que sabia llegir i escriure correctament. Aquest ambient instructiu es va traslladar als seus fills i Gustavo va seguir uns estudis primaris bàsics que li ajudarien en la seua posterior formació musical. Des de xicotet, Gustavo va ser un xiquet malaltís, de salut delicada. Aquesta condició anòmala el marcarà la resta de la seua vida.
Tenia un caràcter introvertit, bastant seriós i ple de responsabilitat.
Va tindre cert ambient musical a la seua família, ja que el seu pare va ser president de la rondalla "La Paloma". Però en el cas de Gustavo, la seua afició per la música va ser alguna cosa que va sorgir des de l'interior del seu jo, el que alguns denominen vocació.
Des de xicotet, va assistir a classes de solfeig. El seu primer mestre va ser Antonio Pérez, pare d'Enrique Pérez Margarit, que alhora serà mestre i gran amic de Gustavo.
Ja iniciat en els primers passos musicals, va haver de decantar-se per un instrument per a començar les seues pràctiques: el clarinet, del qual arribarà a ser un virtuós instrumentista.
Als 10 anys ja tocava a la banda municipal del seu poble i als 14 anys dominava fins a tal punt aquest instrument que ja era solista de clarinet. Resultava graciós veure un xiquet tan menut tocar tan bé. Semblava que l'instrument poguera a ell, quan en realitat era tot el contrari. Per a ell no existien secrets mecànics, posseïa una gran facilitat digitativa, sonoritat i netedat d'execució.
Com que era una persona de salut dèbil i malaltissa, els seus pares no li van permetre eixir fora de Cocentaina per a cursar estudis musicals. Això és una de les coses que més marca la vida de Gustavo, ja que si a l'enginy que ja posseïa, se li haguera donat una educació musical adequada, podem afirmar amb seguretat que les seues composicions haurien augmentat de número, hauria començat a una edat més primerenca a compondre i la seua tècnica hauria estat més depurada.

Però no va ser així, el xicotet clarinetista va continuar estudiant música alhora que entrava com a obrer a la fàbrica de calçat del poble com a tallador de pell, ofici distingit de l'època ja que només ho podien exercir aquells que gaudien d'una certa disposició manual i artística. Va començar com a aprenent en el seu ofici i en la seua carrera musical, però no va haver de passar molt temps perquè despuntara en les dues.

Quan encara no tenia 13 anys coneix a Consuelito, la seua futura dona. Consuelo Pérez Molina, neix el 3 de setembre de 1906 a Cocentaina. És la filla més petita de 3 germans, Francisca i Francisco. Els seus pares elaboraven i venien xocolata, juntament amb cafè, sucre i espècies. Es coneixien, popularment, pel sobrenom de Xocolaters.

El temps va passant i l'adolescent es converteix en adult. Continua en el mateix ofici, però canvia de fàbrica.

La música continua sent la seua gran passió, per damunt de la seua malaltia (mai falta als assajos de la banda). No es conformà amb executar les peces del repertori, sinó que les estudià amb profunditat i volgué conèixer la tècnica de la composició. Això el va conduir a dedicar part de les seues hores d'estudi a l'harmonia. Va indagar en els llibres i prompte no hi va haver secrets per a ell en les melodies i en la seua traducció al pentagrama.
Gustavo no va assaborir l'ambient d'un conservatori, ni la competència que representa accedir a unes oposicions, ni els ambients bohemis i artístics d'una capital... tota eixa atmosfera que tant pesa en la vida d'un compositor, però a canvi va saber viure i integrar-se en les festes del seu poble com fins aleshores cap músic havia fet.

Acudia a totes les actuacions de la seua banda. Aquests anys suposen en la seua vida com una preparació, un compàs d'espera, abans d'arribar a l'etapa de compositor. El seu agut oïda musical, unit a la seua gran memòria i al seu enginy, feia que qualsevol melodia que escoltara fos capaç d'interpretar-la íntegra en pocs minuts. Gojà de facultats extraordinàries; coneixia les claus de memòria, transportava a primera vista els papers de flauta, requinto, oboè... els efectes de qualsevol obra. Havía començat a tocar el violoncel.

Els instruments de corda li apassionaven, bona prova d'això és que entre les seues primeres composicions es compten: Vida meua (vals) i La menina (mazurca), totes dues interpretades per la rondalla.
També tocava la guitarra, que utilitzava per a acompanyar el que composava. Més tard seria nomenat director de la rondalla "La Paloma", com a bon coneixedor dels instruments de pols i pua.

No vivia de la música, però sí per i per a ella.
Gustavo Pascual Falcó era un gran amant de la zarzuela, dels autors lírics espanyols i de la música clàssica. La seua obsessió era la banda; en l'any 1932 es fusionen les dues bandes del poble sota el nom de "Unió Musical Contestana" i a partir d'ara es crea una societat musical forta, amb prop de mil associats.
En aquests anys, la família de Gustavo canvia de domicili i passa a ocupar una vivenda en el Plà de la Font. Serà en aquest lloc on el jove compositor, després de superar diverses circumstàncies, descansarà i es dedicarà de ple a la creació musical.

Juan Agulló, una de les poques persones interessades des de sempre que el nom de Gustavo no s'oblidara i ocupara el lloc que li correspondia en la història de la música festera, va definir a Gustavo com a "religiós de conducta exemplar, culte i amb unes vicissituds incomparables: bondadós, de caràcter alegre, estimat per tots, prompte a tot el que se li demanava. Mai es va considerar savi, ni va abundar en lloances pròpies, per a ell tots érem iguals dins del cercle artístic."

Però les inquietuds de Gustavo anaven més enllà d'interpretar música en la banda. Acompanyava amb el seu violoncel en totes aquelles funcions religioses en què se li permetia. La seua afició per la música era tal, que no li importava l'audiència o el marc d'actuació. Així, en els últims tres dies de Carnestoltes, després d'actuar amb el seu violoncel en els oficis religiosos, tocava en els passacarrers.
Aquestes mateixes inquietuds són les que el porten a tocar al Cine Moderno. És l'època del cinema mut i les pel·lícules es ambientaven amb música interpretada a la mateixa sala de cinema, en directe. Gustavo, gaudia actuant al costat d'alguns companys, i amb altres quatre amics van formar un quintet de cambra dedicat a realitzar actuacions en les societats culturals-recreatives de la localitat.

Grans canvis històrics es produeixen a l'Espanya dels anys 30.
1935 és un any clau en la vida de Gustavo.
El nombre d'actuacions que fa augmenta. La seua passió per la música li roba gairebé tot el seu temps lliure, fins i tot aquell que ha de dedicar a reposar i cuidar la seua delicada salut.
El 7 de juny de 1935, de matinada, es va celebrar el seu casament amb la seua nòvia (des de feia 14 anys) Consuelito. El matrimoni de Gustavo i Consuelito tenia un ingredient que els unia i separava alhora: la música.

Els coneixements de Gustavo en matèria musical són cada vegada més profunds, ajudat per Enrique Pérez, la seua dedicació a la banda comença a recollir els seus fruits.
L'any 1935, a la ciutat de Dénia, s'organitza un certamen musical per a bandes. La "Unió Musical Contestana" participa i Gustavo sobresurt i dóna brillantor a la peça obligada interpretant un solo de clarinet. Aconsegueixen el primer premi.

El 18 de juliol de 1936, naix la seua filla Carmen, just el dia de l'aixecament militar.

L'estiu del 37 transcórre amb certa calma a Cocentaina. Gustavo gaudeix els dies de vacances al costat de la família de la seua dona. Els tres germans, amb les seues respectives famílies, passaven l'estiu en una caseta als peus de la serra Mariola. Gustavo solia escoltar a la ràdio els esdeveniments de la guerra i també escoltava música; el seu bon oïda musical va fer que adoptara la costum de traslladar al paper pentagrat aquelles melodies que escoltava per la ràdio.

Paquito, el seu cunyat, agafava la caixa i Gustavo el clarinet, i era llavors quan les idees plasmades en el pentagrama s'interpretaven.
L'estiu finalitza i Gustavo és cridat a files. El nou soldat es trasllada a Alacant, on després de passar la revisió mèdica ingressa a l'Hospital Militar; on no li practiquen cap intervenció quirúrgica, ni cap cura, només repòs i soledat.

Al final, mitjançant un parent, aconsegueix tornar a casa, és donat com a soldat no útil però ha de romandre a casa seua tot el període que dure la guerra.

En finalitzar la guerra, la vida torna a prendre la seua marxa normal. Gustavo, una mica recuperat després del repòs obligat, reprèn el seu treball a la fàbrica de Riera.

S'havia acostumat ja de tal manera a tenir el temps lliure per dedicar-lo a la música, que va adoptar l'hàbit de portar sempre damunt unes fulls de paper pentagrat i un llapis. Quan en el treball li venia la inspiració plasmava les seues idees en el paper, a les quals després donaria forma. La seua sensibilitat pel ritme era tal que era capaç de transformar els sorolls metàl·lics i sords de les màquines en notes musicals. El temps de compondre ha començat.
"Paquito El Chocolatero" no fou sinó la fímbria que encengué un gran foc en el seu interior. La personalitat musical de Gustavo està enmarcada en un moviment renovador, es trenquen els primers motlles. En aquesta lluita il·lusionada per obrir camins, brilla amb llum singular el nom de Gustavo Pascual Falcó, compositor encara mal entès pels crítics, però un geni per a la música festera.

En 1940, Gustavo i Consuelito tenen el seu segon fill, a qui donen el nom de Gustavo. El xiquet naix sa i es desenvolupa bé, no obstant això, mor als quatre anys, omplint de dolor tota la família.

Gustavo aconsegueix ser subdirector de la banda municipal, i arriba a ser president en 1942 de la Unió Musical Contestana. En 1943 aconsegueixen assolir el primer premi del certamen de bandes que s'organitza a la veïna localitat d'Alcoi. Gustavo realitza sortides esporàdiques per a acompanyar amb el seu clarinet a altres bandes. Mentre tant, la inspiració pròpia el porta a compondre per afició i les seues composicions, primer senzilles i de bon gust, després ambientades en les nostres festes, el van fer famós en el món musical contestà. Hi ha una nota que tothom coincideix en destacar: la rapidesa amb què escriu les seues obres.

Gustavo va compondre diverses peces en aquesta etapa de la postguerra: pasdobles i marxes mores. En les festes de Moros i Cristians s'utilitzen per a desfilar en l'entrada o en les dianes. El pasdoble festiu queda arrelat dins de la pròpia festa.
Com a nota curiosa, cal destacar que el dia de l'estrena de "Buscant un Bort", al portar un càrrec de ritme, timbals, timbalins, bombo i sonalla; Gustavo estava desorientat perquè la marxa no sonava com esperava. Va tenir la idea d'organitzar la banda de manera diferent de la costum. La part rítmica al davant, l'acompanyament i les melodies darrere i finalment els instruments de contratemps.
Es va provar i va donar resultat positiu. Els aplaudiments van cobrir de glòria al compositor en el transcurs del trajecte. La seua vídua recordava com la gent el portava a casa a espatlles.
Aquesta nova formació de la banda, original seua, persistirà posteriorment. L'obra li ha donat a Gustavo el títol de renovador de la música festera, obrint horitzó pel qual altres compositors han trobat formes noves d'expressió.

També va compondre dos motets de Setmana Santa:

"La Dolorosa"
"El Nazareno"
En 1944 la seua malaltia s'aguditza i es fa operar a l'Hospital Clínic de València.
Després de l'operació i llarga convalescència queda molt ressentit. En 1945 és quan estrena la seua marxa "Buscant un Bort", obra que marcarà les bases per a una remodelació en les marxes mores.
El 25 de maig de 1945, naix el seu fill Gustavo, el tercer per ordre cronològic i el segon que viu.

Gustavo pensa que ha de registrar les seues obres a la Societat d'Autors, però ho va deixant i el temps passa ràpid. El compositor veu assegurat el seu futur amb els drets d'autor, però encara no es decideix a registrar les seues obres. La carpeta, amb les partitures i apunts de Gustavo, va passar de mans de la seua dona a les de la seua banda. Les conseqüències que això va portar, després de la seua mort, van ser molt diferents al que ell esperava.

En 1945 els seus companys, músics i festers, decideixen retre homenatge al músic i compositor. El 21 d'octubre al teatre Gadea, s'organitza un concert a benefici de Gustavo Pascual Falcó i en el qual col·laboren diferents entitats i personalitats del seu poble. L'homenatge va portar il·lusió, alegria i sobretot agraïment. Reconeixement a una tasca feta i esperança en poder continuar la mateixa feina. Gustavo va rebre l'homenatge amb serenitat i complaença.

Aquest acte va ser com l'adeu a l'amic, encara present, que uns mesos més tard partiria per sempre. L'homenatge va aconseguir que almenys Gustavo morís havent tastat les melmelades de l'èxit com a compositor, encara que potser sense imaginar-se la transcendència que la seua obra adquiriria.




La malaltia li va minar ràpidament en els seus últims dies. L'operació no havia donat els resultats esperats. Ja no podia dur una vida normal.

Finalment, debilitat ha de romandre al llit de repos. Gustavo no surt de casa però continua componint. Patia amb entereesa la malaltia, però no es resignava a morir. Era massa jove, amb família i amb un xicotet que encara començava a gatejar. Musicalment estava en el millor moment de la seua carrera...

L'únic que li consolava era que, gràcies al seu enginy, la seua esposa i fills no passarien per mals moments econòmics. El mes d'abril de 1946 va travessar la seua malaltia per una fase de gravetat de la qual ja no es recuperaria. Va estar conscient fins a l'últim segon de la seua agonia, guardant fins al final un raig d'esperança. El 17 d'abril de 1946 moria amb 36 anys d'edat.

Per a l'enterrament es va vestir amb l'atrotinat de músic. L'enterrament va tindre lloc al dia següent, Dijous Sant. El ferèt, va ser acompanyat per la seua banda, la "Unió Musical Contestana", portant els seus instruments però sense fer-los sonar al ser Dijous Sant. La seua família va quedar desconsolada i en la indigència: una vídua i dos xiquets en aquells dies difícils de la postguerra. La seua vídua va entregar la seua música als seus companys perquè el seu tràgic final no servira de tallafoc.

La història de Gustavo és com la de qualsevol home senzill, normal; però la música encén la flama de la genialitat que l'home porta dins.

Gustavo va morir, però la seua música mai morirà.
* Text extret del llibre "Gustavo Pascual Falcó, Un músico, una época, un pueblo" de Mª Dolores Insa Ribelles.